belolid.wordpress.com

Saps, mare? No he callat, encara, no he callat. Sé que ho preferiries, de vegades, que ens faria més fàcil fer com si ens parléssim, si decidís callar.

Però avui que em voldries callada et parlo, mare, per recordar-te el que m’has ensenyat. No crec que t’hagi dit mai, mare, que hi ha una part de tu que admiro, una part salvatge, mare, una part forta que lluita i que crida i que es resisteix a cedir. Una part viva que m’ha fet viure, mare. I aquesta part te la recordo avui, mare, perquè em sembla que et cal.

Recordes, mare? Em deies, quan era petita, que havia d’estudiar. Que havia de tenir una bona feina, que havia de tenir diners meus per pagar-me casa meva, que no havia de viure de cap home si volia ser mestressa del meu cos i de la meva ment i de la meva vida. He estudiat, mare, he estudiat.

No hi ha bones feines, ara, però no em va tan malament; en tinc moltes de petites, vaig fent, em pago casa meva, sóc mestressa del meu petit racó de món. Tinc un piano i tot, mare. Recordes que el volia? Recordes que somiava aprendre a tocar-lo, algun dia? Tinc un piano i els nens el toquen i jo m’assec al seu costat i improvisem cançons que sonen tan, tan semblant a la felicitat… Tenim un piano, mare, i l’estem aprenent a tocar.

Els meus fills tampoc no callen, mare. Si els veiessis… Riuen i protesten i pensen i parlen, i és un orgull veure’ls tan grans, amb tantes ganes de viure, buscant el seu lloc. Jo també els ensenyo, mare, com vas ensenyar-me tu, que cal treballar. Que cal tenir un racó per viure i que cal lluitar.

Saps, mare? Jo també tinc aquesta part de tu que admiro, una part salvatge, mare, una part forta que lluita i que crida i que es resisteix a cedir. I encara una altra part, mare, una part que no recordo de tu, però que d’algun lloc m’ha hagut d’arribar. Una part dolça i tendra i alegre de compartir la vida. Una part agraïda, també amb tu, és clar, també amb tu que vas donar-me la vida.

Avui, voldria, mare, recordar-te tot això, que ho llegissis i ho entenguessis. Avui voldria dir-te el que sempre vas dir-me tu: que la vida no val res si no te la fas lliure. I sigues feliç, mare, si no per tu, sigues feliç per mi. Que m’has criat lliure i, encara que a estones em vulguis callada, parlo, mare, encara, com vas ensenyar-me. No he callat.