Ahir, quan la il·lustradora Eva Virgili em va comentar que anava a Arts Libris vaig decidir acompanya-la per mirar a través seu «allò» que l’enamora. A l’exposició em a presentar personalment al dibuixant Joma de qui ja m’havia presentat l’obra. Aquest mail que encara no he enviat és la «ruminació» de les converses i experiències que vaig tenir ahir amb ell, l’Eva, la Marta Balaguer, l’obra exposada a la fira, la Cristina Subirats…
Bon dia Joma,
m’acaba de caure la teva targeta a terra endreçant els paperets de l’enriquidor dia d’ahir… L’Eva es presenta sobtadament a ma vida com una dona perfectament religiosa: em relliga a tot allò que, a mesura que es va sumant a altres peces úniques per causa d’una mateixa orientació, va prenent una força potencialment transformadora com la de l’enamorament:
Enamorar-se ja no sols per fugir d’un mateix, per tancar els ulls i oblidar-ho tot en braços d’un altre fugisser, sinó enamorar-se també per incidir inevitablement, però conscientment, en el rumb dels altres, del món. Aviat moriré i quan el meu pensament i paraula resta sota l’encanteri d’un misteriós «aroma» que m’arrossega cap al «Do» no m’importa morir. De sobte sé, sense saber, que «no hi ha un sol gest d’Amor que sigui en va, que una cosa són els intermediaris i un altre allò que ens inspira, enamora, orienta:»
Fullejant la teva obra em va venir al cap «el Tal» William Kentridge:
William Kentridge és algú que també, com l’Eva, va aparèixer a ma vida com per miracle, i em va acompanyar en el meu propi camí una llarga estona. La desorientació del meu do és la inquietud constant de la meva recerca. Observant els dibuixos i les animacions de William Kentridge, la meva ànima quedava en suspens i la respiració automàtica deixava de funcionar. Va ser una esquerda important en la meva cuirassa de fum, capaç de l’entrega més absoluta al miratge. Els seus dibuixos m’acorralaven de tal manera que eren cops de destral allà on ni jo mateixa sé de mi. Ell i d’altres missatgers com ell, arriben sovint a ma vida i no em deixen escapar, m’agafen del clatell i m’amorren a la veritable realitat: l’espiritualitat és arrelada o no és. L’arrel cerca la llum per créixer o no creix. Al do li correspon la responsabilitat, primer de ser-ne conscient i qui sap si després d’aconseguir decidir orientar-nos al sol ni que sigui un moment abans de tornar a caure en la foscor, de tornar-nos a perdre enmig de la boira anhelant la llum.
El teu llibre Viatge incessant, que com d’altres joies em va deixar l’Eva, m’ha acompanyat personalment amb un ressò de Kentridge: el compromís de les paraules que acompanyen les fotografies, la recerca de veritat i confrontació de la injustícia, la sublimació dels petits detalls, els aromes que ens arrosseguen travessant la culpa i el sacrifici a l’acció amorosa. Ja no sols la Bellesa del do, sinó la responsabilitat de confrontar cada instant amb la pròpia dignitat en relació, a l’acció d’arriscar-nos a ser allò que pensem i sentim i creiem i sovint callem per por, uns a aterrar a la realitat de l’orientació del do i d’altres a tallar la cadena causal que ens tenalla als pares, al tutelatge, al reconeixement dels altres, a les estructures, a la falsa seguretat del control.
Allà, a l’escullera, vaig veure a l’Eva Virgili saltant i fent-me senyals amb els seus ulls d’infinita curiositat. Llavors en l’horitzó del seu mar vaig reconèixer el meu, el meu desig de viatge incessant. Per això, com per miracle, he pogut fer meus els seus dibuixos omplint-los del contingut que m’orienta. T’adjunto el seu cartell de la nostra «gira» fet de peces úniques en relació: cadascun dels monuments d’identitat que ha dibuixat convida a les persones que se’ls estimen a donar-los vida perquè, com ella mateixa diu, “els llocs són les persones que els habiten”. Aquest contingut (paraula i música) que s’expressa amb la seva forma (dibuix), m’ha portat a tu. Em porta a Tots, a convidar a tothom a sumar-se en direcció a la comunitat que cerca la Veritat. Una veritat que cerca fugir de la mentida, que cerca despertar de l’infantilisme o el paternalisme, que enmig de la boira entreveu la llumeta d’una casa a la qual tots hi estem cridats: la realitat de ser veritablement real abandona la casa dels pares, confronta la injustícia i la transforma en la realitat d’un viatge incessant.
Mira’t aquesta aventura de viure que és Iter Luminis. Et convidem a formar part conscient que existim, que diferenciats, som tu. L’Eva forma part de la teva aventura perquè és la seva i ara, per ella, també la meva. Com a altres artistes i fangadors que ja formen part d’aquest projecte, et convidem a pujar a aquest vaixell, a formar part de la tripulació, a capitanejar-lo amb el teu talent, conscient en tot moment que “el capità, no és el capità, el capità és el mar”* però tu, jo, i cadascun de nosaltres és responsable de la poqueta cosa del seu timó, del seu Do en relació amb els altres, orientat a la Llibertat, a l’Amor.
*Jesús Lizano i Lídia Pujol a la presentació del llibre «Mundo real poético»
Foto: Palau i Fabra i Lídia Pujol
Ombra D’Anna
Lletra : Palau i Fabra
Música: Enric Gispert
Interpret: Toti Soler