El 15 de maig del 2006, vaig participar en un acte homenatge al nostre referent d’Amor i Llibertat Ovidi Montllor.
.
Allà, «al Palau» que va anar l’Ovidi i nosaltres darrera. Vaig conèixer al David Fernández. Ell em va convidar a participar en aquell acte tan repreciós. Avui, amb la CUP, el tenim al Parlament recolzant i assenyalant a la PAH. Allà que hi hem anat tots i allà que hi tornarem una i una altra vegada sense defallir. Estem construint una unitat cívica per sobre dels estats socials. Estem abordant un repte de la humanitat. Som la negació de la solitud que el poder ha propiciat. Us adjunto una joia, un referent, una descripció de la dona i l’home que som si ho creiem i actuem en la veu del gran Ovidi Montllor. Vull que ens inspiri a tots i ens recordi que som una infinita necessitat d’estimar i ser estimats, i un repte per vida de descobrir a cada instant que és Amor. Hem estat educats en la competitivitat i la comparació, en la divisió, i cal recordar que és fals, que tots i cadascun de nosaltres som únics. Essencialment és un parany pervers sentir qui som en relació al lloc que ocupa l’altre. Us explico un repte en aquest sentit: el juny de l’any passat vaig iniciar aquestes Converses Singulars que tant m’estan ensenyant. La Mayte Martín és una de les persones que vaig triar per fer-les pel seu compromís amb el risc que suposa ser un mateix. Ella canta. Jo també. La comparació estava servida. ¿Com sostenir la tria del públic, quan jo mateixa sento, penso i visc la seva grandesa vocal i expressiva com una cosa que no puc expressar amb paraules? Crec que aquest punt és la única i veritable pedra sobre la qual puc construir el meu «ser persona»: confiar plenament en la radical realitat que la meva vida és únicament meva. El meu cadàver serà una simple prova i la memòria de tots aquells qui m’estimen serà un misteri, una mostra de la meva vida morta. Només jo sóc jo, només jo puc fer el que jo faig. Llavors vaig decidir proposar a la Mayte cantar les mateixes cançons, precisament per donar testimoni de la diferencia, única i incomparable quan qui s’expressa ho fa des del compromís de compartir el seu talent amb la comunitat, amb tota la vulnerabilitat i el risc que comporta.
Tal com va dir la Mayte en acceptar la meva proposta, per una nit vàrem transformar l’expressió «Las comparaciones son odiosas» per «Las comparaciones son Oh… Diosas!».
Anem cap a un horitzó comú, tots i cadascun de nosaltres mirem endavant, i a qui tenim al costat mirem-li als ulls per rebre la força de la complicitat més profunda. Mirem la unitat cívica que representa la PAH, i sobretot el somriure d’Amor de l’Ada Colau quan finalitza el seu reclam de solidaritat.
#16F: aturem la guerra (immobiliària)
David Fernánez – Vilaweb
La imatge, des de fa deu anys, és del tot inesborrable. Fixa. I alhora en moviment. 15 de febrer de 2003. Vila de Gràcia. Quatre de la tarda. Inusualment puntuals, milers de persones baixen en silenci compartit carrers avall. Ningú sol i tots acompanyats. Preludi tangible, cada cruïlla anunciava que la marea urbana seria desbordant. I cada encreuament deia la mateixa cosa: mirant a esquerra i a dreta un tsunami humà, en bola de neu, que anava creixent, en paral·lel, carrer a carrer. Agregació indeturable i multiplicació en xarxa, els veïns de Gràcia no vam poder passar del carrer de Còrsega. Barcelona era col·lapsada. Omplint els carrers, calia aturar l’horror d’una guerra que no es va poder aturar i de la qual després, molt temps després i com totes les guerres, tan solament quedaven la runa i les engrunes: les grans mentides, un poble devastat i arrasat i una victòria petroliera.
16 de febrer. 2013. Deu anys després, la història es repeteix. Algú –digueu-ne taurons financers, diguem-ne banca criminal, diguem-ne parlaments submisos als ‘diktats’ dels mercats– ens ha declarat una llarga guerra. Una guerra d’acumulació per despossessió contra la majoria social, que es concreta, cada final de mes, en la transferència massiva de recursos de baix a dalt a través de l’especulació sobre el dret social fonamental a l’habitatge. No cal conspirar gaire. Ho va dir, sense embuts, el multimilionari nord-americà Warren Buffet, un dels artífexs de la bombolla especulativa que ens ofega, afeixuga i esprem: ‘Això és la lluita de classes… i l’anem guanyant nosaltres.’ Guerra sòrdida, injusta i cruel. I en què, com totes les guerres, el recompte és dràstic i brutalment desigual: cent cinquanta mil desnonats als Països Catalans en cinc anys, gent sense casa i casa sense gent i finançarització de la crisi per dalt que esclata en el sobreendeutament per baix.
Hemeroteca mental de Newsweek antic: ‘La guerra contra la pobresa s’ha acabat… i els pobres l’han perduda.’ Però no. No encara. Tota guerra té Antígones desobedients. En lluites forjades arran de terra, arran de barri, fa anys –del moviment okupa a ‘V de Vivienda’, de l’Hotel del Palau a aquest miracle quotidià que és la PAH o les resistències a la gentrificació mafiosa del port barceloní–, les resistències s’estenen i s’autoorganitzen. 16 de febrer. 17.00 hores. El país té motius sobrers per mirar-se al mirall i no acotar el cap a la guerra. Quan la retina insondable del continuar reconeixent-nos en nosaltres mateixos és diu PAH. Un espai plural, de lluita, compromís i desobediència, de suport mutu i solidaritat. Que no espera un dia millor: ja el fa, ja el construeix, fa nits i matinades. Atura desnonaments, genera xarxes solidàries i aconsegueix dacions en pagament. Des del vincle social recuperat, democratitza la democràcia, passa la consigna de la resistència i torna a recordar-nos que tot ha de començar en nosaltres mateixos. I que cal aturar una guerra i aquells que l’emparen. I tots aquells que se n’enriqueixen.
16 de febrer, doncs. ImPAHarables. Que els carrers s’omplin i la por canviï de bàndol. Que es capgirin les tornes. Quan, avui, l’arma de destrucció més massiva als Països Catalans és encara l’especulació immobiliària. I sobretot, antídot de la memòria, quan algunes consignes són tan fèrtils que continuen rutllant. Deu anys després d’aquell #15F, torna aquell ‘Ni en el nostre nom ni amb els nostres diners’. Prou desnonaments en el nostre nom. Prou rescatar bancs amb els nostres calers. Perquè avui (avui, ara i aquí) cal, aviat és dit, aturar una guerra. La que ha declarat l’especulació contra tots nosaltres. Com en tota guerra, resta clar que restar quiets no únicament seria inútil. Seria, sobretot, un suïcidi. Quan l’únic suïcidi suportable i acceptable, avui, és el de l’especulació. Ens veiem. A les cinc. Al carrer. On tot comença i acaba i torna a començar. Amb Brecht parafrasejat i fent costat a la PAH: ‘Valent qui els combati,/ savi qui frustri els seus plans,/ només qui el venci salvarà el país.’
.