-¿Quieres cantar conmigo?

-Sí, quiero.

Podria parlar fins a l’infinit per descriure que pot passar el pròxim dia 31 al Mediterráneo, però us faré unes ratlles i la transcripció d’un diàleg entre la Mayte i jo de les Converses Singulars que varen fer l’any passat a la Sala Muntaner.

El dia 31, no sé què passarà. Jo, faré el que em donarà la gana, la Mayte també, i al Pau en lloc de fer com habitualment de seguir el repertori que li passo i atendre amb genial instint a les modificacions que sovint vaig improvisant, li he proposat si vol jugar amb nosaltres a fer ell també el que li doni la gana. Tant la Mayte com jo, musicalment som molt sensibles, una nota, un ritme, un aire, un accent, un silenci, una respiració, un estil, un contratemps, tot ens afecta i estimula moltíssim, per bé i per mal. Per la meva banda, cada cop que he compartit escenari amb el Pau experimento musicalment una comunió amb ell i amb mi mateixa que amb el públic esdevé miracle. Però, a més, quan toca m’influeix de tal manera que pot manipular-me, i aquest és també el joc que li he proposat. Que improvisi o porti les cançons que tan bé coneixem, a terrenys desconeguts,  i en l’aventura, arriscar-nos a que passi el que passi i assumir-ho. Potser és un desastre però, that’s life, no? A tot això, potser també en algun moment la Mayte es posi en perill… Em consta que se sent molt còmoda i  a gust en mans del Pau, i ella i jo ens tenim confiança, ens admirem, ens respectem i sabem que només fem l’una amb l’altre allò que ens dóna la gana. I cantar juntes és donar gràcies a aquest regal que té el preu gratuït de voler-lo i perseverar.

Cantar amb mi quan sóc feliç i em sento com a casa pot ser perillós perquè m’esvero i mai sé per on puc sortir, i és clar, la Mayte menys.  El que més m’inspira, em provoca i fascina d’ella, és la seva paciència, l’espai que em dóna per ser. Són les cares de sorpresa que posa a les meves sortides, la curiositat que desprèn, el desconcert, la nena que cerca un còmplice en el públic per assenyalar la meva bogeria i compartir-la, i la puresa de la seva actitud, tant si és d’enamorada, d’incomprensió, com de rebuig. Puresa.  Se li veu tot, i això em fa tanta tendresa…

Crec que el 31 jugarem, però per jugar s’han de tenir ganes i potser el 31 pel que sigui, no en tenim. Us aviso, el 31 serem qui som, sense garanties, ni estructures, sense pretendre, ni un pèl, quedar bé. Potser no tenim l’assuntu per farolillos, i potser parlarem d’això mateix, de les tantíssimes vegades que fem sense voler fer i les tantíssimes que no fem i potser hauríem de fer. L’única cosa, això sí, que us puc assegurar és que cantarem País petit. I ho farem perquè el dia que la Mayte me la va escoltar per primer cop se’n va enamorar i li van venir ganes de fer-la juntes. I quan em va preguntar –¿Quieres cantarla conmigo?, vaig respondre: –Sí, quiero. Anàvem a fer-ho fa uns dies al Camp nou, però finalment ella no va creure que fos el lloc més adequat per cantar la Llibertat que fa bategar el seu cor i jo ho vaig fer per recordant les llibertats que desemboquen en Llibertat. Les llibertats que la fan possible, les de decidir per les retallades, el deute, la sanitat, la cultura, l’educació, l’alimentació…

Llavors, fa uns dies, tot recordant que bé ens ho vàrem passar al Mediterráneo al maig, vaig ser jo qui públicament la vaig convidar a cantar País petit i em va respondre el seu – Sí, quiero.

És una cançó que representa, per mi, el compromís amb mi mateixa i els altres, l’única i veritable Llibertat.

.

ESA COSA DE SER UNO MISMO

– ¿Qué importancia tiene, “cómo” uno siente y expresa las cosas? ¿Qué es ser uno mismo, Mayte? ¿Y cómo en el arte? Un día mi abuela me pregunto: nena, i tu,  per què cantes? ¿Por qué te dedicas a esto, Mayte?

-Yo me dedico a esto por lo mismo que tú.

-Cuéntame un poquito.

-Tú lo que quieres saber es porqué tú te dedicas a esto.

-Por supuesto, creo que hay algo común entre las dos pero cada una lo hace de un modo distinto.

-Hay dos tipos de personas que se dedican al arte. Arte… para mí en realidad una cosa es arte y la otra no. Hay dos tipos de personas o dos razones para subirse al escenario, yo creo. Una es la nuestra y, por supuesto, la de muchísima otra gente: una necesidad irrefrenable, imperiosa de compartir una cosa íntima. Y otra, es una necesidad de hacer algo para recibir algo a cambio. Yo creo que ahí está un poco más en juego el ego. Que te subas a un escenario y te sientas superior o te sientas privilegiado, son, para mí, cosas diferentes y, para ti, me atrevo a decir que  también.

-Pero eso tiene un precio, ¿no?

-Sí, lo que pasa es que también es verdad que lo otro también tiene un precio, y este estoy dispuesta a pagarlo y el otro no. Todo tiene un precio,  todo, lo otro también pero yo aquel no estoy dispuesta a pagarlo porque no me hace feliz, no me compensa. Y en todo caso, porque pienso que  uno tiene que hacer aquello para lo cree que ha nacido sin preguntarse ni plantearse nada. Cuando yo era adolescente, cuando ya cantaba -porque yo canto desde que era chiquitilla-, y empecé a ver un poco, a meterme en un campo no profesional pero sí semiprofesional, que ya empezaba a ver qué cosas feas había dentro de todo esto, recuerdo que una vez le dije a mi madre: – mamá, yo no sé si quiero dedicarme a esto, sé que quiero cantar, sé que lo necesito y sé que es todo lo que puedo hacer en la vida, pero no sé si quiero hacerlo de ese modo, si quiero dedicarme, si quiero estar ahí en ese lado que yo veo que hay cosa tan feas y tan falsas. Y con una frase me saco de todas mis dudas. Me dijo: –Tú tienes la obligación moral de compartir con el mundo ese don que Dios te ha dado. Esa fue su frase. Y a partir de ahí tomé la decisión no solo de dedicarme a esto y de dejarme la vida en ello, si no de no hacer las cosas nunca distintas ni un poco a “como” las siento. Ese fue un  momento de inflexión en mi vida  el más grande, el más importante.

.

.