Segle21.cat: Lídia Pujol: “El temps no és or, el temps és vida”

Carles X. Cabós – 15/08/16  PDF (Enllaç) 

L’església romànica de Santa Maria de Siurana serà l’escenari de l’únic espectacle de Lídia Pujol Iter Luminis: Treballs i plaers d’amor al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre

Cartel trobades creació 2016 ok

Lídia Pujol. Foto: Raquel Calvo

És l’hora. Agafo el telèfon i truco a la Lídia Pujol. “Bon dia, ja t’esperava” diu en un to que augura que la conversa serà amable. Abans de començar, l’adverteixo que no sóc periodista ni professional de la comunicació, i que faig això senzillament perquè m’agrada. “M’agrada molt això que em dius per què precisament l’espectacle parteix d’això, d’una necessitat radical i absoluta de què les persones que no som professionals ens posem en relació amb allò que ens interessa i que forma part de la nostra vida”.

La Lídia és del parer que els mitjans de comunicació ostenten el poder més important ara mateix a la humanitat. “Si nosaltres no hi tenim un vincle, si no hi estem relacionats, si no intentem fer-ho a la nostra manera sense tenir aquest “títol superior”, o aquest reconeixement de les institucions de què és professional i que no, arribem a un món en el qual de sobte la sanitat s’està privatitzant, que l’escola s’està privatitzant, que l’aliment és un negoci, que l’aigua és un negoci, que el sol és un negoci, que tot és posar els diners per davant de les persones”. I sentencia: “I tot això passa una mica per què ens hem acomodat a què els “professionals” es facin càrrec de tot, i ens guiïn i ens portin. I aquesta dissociació és el que ens ha portat on estem”.

Al cap i a la fi, l’espectacle que podrem veure a Siurana, Iter Luminis: Treballs i plaers d’amor —únic al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre—, té quelcom a veure amb el concepte de professionalitat: “No és un espectacle que senzillament aporta un concert, un entreteniment, un repertori musicològic sobre el territori, la identitat… tot això hi és, però a més hi ha una vinculació entre professionals i no professionals per donar a conèixer quin és el valor real de la cultura, que no és altre que la proposta que ens fa la vida de ser persones o no”. “Ser persones o no -subratlla- a través de la bellesa més que a través dels títols superiors, o de les carreres, o de les professionalitzacions. Com aquell poema de Verdaguer que diu Poeta i fangador sóc / i en tot faig feina tan neta / que fango com un poeta / i escric com un fangador”.

No es pot dissociar allò que inspira la vida de cadascú d’allò que porta a cadascú a ‘gastar’ hores de la seva vida, “el temps no és or, el temps és vida” diu Jose Luís Sampredro. La inspiració, la passió amb la qual els “no professionals” inverteixen el seu temps en allò que els agrada potser no dóna un benefici pràctic, no cotitzi en borsa, però dóna un sentit a la vida: “Té més a veure amb l’abraçada al teu fill o al teu germà, o al teu amor, amb el vincle amb els altres, un vincle de qualitat”.

No es pot dissociar allò que inspira la vida de cadascú d’allò que porta a cadascú a ‘gastar’ hores de la seva vida, “el temps no és or, el temps és vida”

I precisament l’espectacle és això, “el que és radicalment important, no importa tant el repertori, ni el que fem, ni el que no fem, sinó el que orienta, a través de la paraula mística humanitzadora, com l’advertència que tu m’has fet al principi. Imagina’t, pregunta-li això a qualsevol polític instaurat des de fa trenta anys, mentre han anat robant i emportant-se els diners als paradisos fiscals i creant el país que tenim. La qüestió és el que posem en el nostre horitzó: ser o tenir. La paraula, el diàleg que jo faig entre Teresa de Jesús i Ramon Llull està basat en això, en posar el bé comú per sobre del bé personal, en no dissociar-lo. Diu Llull: “Durant quaranta-cinc anys he intentat moure l’Església i els prínceps cristians a actuar pel bé públic, ara som vell i pobre però continuo en el mateix propòsit i en el mateix propòsit continuaré fins a la mort.”. I Santa Teresa de Jesús deia “Yo siempre he estimado más la virtud que el linaje, esa es la unica nobleza que importa, la del corazón generoso, ¿o es que Dios le exige cartas y títulos a sus fieles para entrar en el cielo.” T’asseguro que l’Amor existeix, i Déu és amor.
Cartel trobades creació 2016 ok
Lídia Pujol en un dels seus espectacles. Foto: Marc Javierre.

— Hi ha alguna diferència entre aquesta gira 2016 i la del 2015 o és bàsicament la mateixa?

— Cada un dels llocs és diferent, i em proposa una relació i una vinculació diferent amb l’indret i el territori. Cada concert és únic, personalitzat, amb les connotacions de cada un dels llocs on es representa. Per això, jo em podria passar la vida fent el mateix, però només en aparença, formalment, per què el contingut, la relació i la implicació amb les persones és sempre diferent. Aquest és un espectacle que convida a les persones del lloc a què s’impliquin. Iter Luminis és un camí que trepitja el terra, que s’arrela al territori i que té una orientació: el bé comú, la universalitat. Amb un desig de ser d’arreu, de ser del món, ser de l’amor, ser de la llibertat, paraules que moltes vegades estan allà a l’horitzó i ens inspiren, però són paraules que hem d’anar conquerint a cada passa, a cada petjada, des de la nostra pròpia identitat.

— Quines són, a grans trets, les diferències entre La Cerimònia de la LlumCamí d’Identitat i Iter Luminis?

— Tot això va començar amb un gran espectacle que també formava part d’aquest Camí de llum, que era La Cerimònia de la Llum. Aquest era un gran espectacle amb grans mitjans tècnics, amb onze músics i una producció molt important. Es feia a grans monestirs com Santa Maria del Mar, la Cartoixa d’Escaladei, Sant Pere de Rodes, la Seu Vella de Lleida, Poblet, Santes Creus, etc. L’espectacle va rebre el suport de l’Agència Catalana del Patrimoni, perquè són monuments gestionats per la Generalitat. Però hi havia molts altres llocs que no estaven dintre d’aquest circuit, i que sempre en quedaven fora. Camí d’Identitat es focalitzava més en aquests llocs de trobada únics, especials, on ens vinculàvem els que veníem de fora amb els veïns del lloc, per oferir quelcom al públic. I aquest tercer Treballs i Plaers d’Amor parla no només de l’arrelament de la terra, del territori, sinó que a més parla de l’orientació. La idea seria una mica com un arbre, en el qual l’arrel és ben enfonsada a la terra, i la copa de l’arbre està orientat al sol, a l’aire, a l’espiritualitat, a la llum, que ens il·lumina i ho fa créixer tot.

En el cas de Siurana, tot va començar a través d’un veí de Cornudella de Montsant, el Jordi Rocamora. Va veure aquest espectacle, es va enamorar i va voler que això es pogués fer al seu poble

— És fàcil organitzar aquesta mena d’esdeveniments en llocs petits com Siurana?

— Molts ajuntaments petits no tenen la possibilitat de programar segons quins espectacles culturals. Sí que n’hi ha alguns que ho demanen, aleshores sí que hi ha un catxet, i l’ajuntament programa l’espectacle. Però molts altres llocs són petits llogarrets, enmig de la muntanya, llocs meravellosos, on les institucions no arriben. En el cas de Siurana, tot va començar a través d’un veí de Cornudella de Montsant, el Jordi Rocamora. Va veure aquest espectacle, es va enamorar i va voler que això es pogués fer al seu poble. A partir d’aquí, es va preocupar de parlar amb uns i amb altres, implicant la gent, i a fer-ho possible. No ha estat una qüestió freda de les institucions, dels professionals.

— En quin sentit és important la implicació de la gent del territori en l’espectacle?

— La gent és precisament la gran vàlua de l’espectacle. Jo el que vull és que la gent conegui què hi ha veritablement darrere d’un concert, no que sigui allò de pagar, asseure’s i molt bé. La feina que hi ha abans, què vol dir cultura, què vol dir implicació, què vol dir arremangar-se. La implicació dels veïns fa que la mateixa gent s’adoni què hi ha darrere cada concert. L’espectacle no és més que la cirereta del pastís, però abans hi ha tot un treball que ho fa possible. El Jordi, que possibilita que hi hagi unes cadires, un generador, uns voluntaris, uns cartells impresos, un programa de mà, i tot el que cal per a l’espectacle. La gent que m’acompanya també és una barreja entre professionals i no professionals. O aquesta entrevista que m’estàs fent, perquè donaràs a conèixer això en la teva mesura, petita, gran, mitjana o el que sigui. La teva.

— Quines particularitats tindrà l’espectacle de Siurana?

— Nosaltres ens adaptem a cada un dels llocs. Ens amarem de quina és la història del lloc, què ha passat aquí, quina és la llegenda, que té de peculiar aquest lloc. L’entrada i la sortida de l’espectacle, tot el moviment escènic té a veure amb l’espai escènic, que és únic. El dia de la funció, arribem a migdia i estem tot el dia treballant fins a l’hora del concert. Cada lloc et suggereix el que has de fer. Tot el que tens preparat del dia anterior o de tots els concerts anteriors no et serveix quan arribes al lloc. Siurana és única, la Seu d’Ègara a Terrassa és única, cada un dels llocs té una personalitat, té un context, té una història. Però què orienta aquesta història, aquest camí? Diners, o una abraçada? Es tracta d’això. Donar-li al Cèsar el que és del Cèsar. Una cosa són els diners i una altra cosa és l’amor. És evident que necessitem els diners per pagar les factures, però si tota aquesta inquietud i aquest existencialisme que és aquest desig de plenitud, aquest desig d’una abraçada, d’amor i de llibertat, i tota aquesta dinàmica en relació amb l’infinit la basem només en tenir, falla alguna cosa. Aquestes ambicions mai se satisfan amb el desig de tenir, perquè no pots satisfer amb coses materials el que té a veure amb l’amor. No pots comprar l’amor.

— Hi ha coses a la vida que no es poden comprar amb diners…

— Si ens hi fixem, les coses més importants, les que donen sentit a la vida, les que et donen motius per viure d’una manera humana, no es poden comprar amb diners. Això és la clau, en un món on no paren de repetir-nos que “si no tens, aparenta tenir”. O portes una marca determinada, o un determinat perfum, o cirurgia estètica, … Tota aquesta merda pot estar molt bé, però en la seva mesura.

— L’espectacle està basat en textos de Teresa de Jesús, en diàleg amb la mística de Ramon Llull. Per què aquests dos personatges i no uns altres?

— Per què tots dos parlen del bé comú, tots dos parlen d’una revolució que és desmuntar el món jeràrquic en el qual vivim. Vivim en un món en el que té poder qui disposa de diners, força i armes. No el que té un vincle amb l’altre, que el dignifica i que fa una trucada de manera altruista per què té desig de comunicar coses als altres. Es tracta d’això. No és tant que sigui Teresa de Jesús com Ramon Llull com Gandhi, o Martin Luther King, o com tots els herois que han lluitat per totes aquelles persones que no són rics, i que per estar en contra del poder establert van ser assassinats, o van ser empresonats, o han passat molts mals episodis. Jesús mateix és un personatge que va dir la veritat tant si li convenia com si no i el van crucificar per què es va posar amb el poder. Això li podria passar a un David Fernández o a una Teresa Forcades o a qualsevol persona que estigués parlant del bé comú, dels que tenen menys, dels que necessiten ajuda. La paraula, el diàleg que jo faig entre Teresa de Jesús i Ramon Llull està basat en això, en posar el bé comú per sobre del bé personal.

Cartel trobades creació 2016 ok

Lídia Pujol en un dels seus espectacles. Foto: Marc Javierre.

— En una publicació d’àmbit estatal (El País) vas dir que “parlar de Teresa de Jesús i de Ramon Llull és parlar del present”. En quin sentit són actuals els seus pensaments?

— Resulta que des de Caín i Abel estem repetint la mateixa pel·lícula. El més fort li dóna una clatellada al més dèbil i se’l carrega. Això et dóna un lloc en el món però és un lloc que no té res a veure amb el perquè m’has trucat tu a mi avui. Tu no m’has trucat per diners, ni perquè tens més força, ni perquè vols manipular res; tu estàs fent quelcom que creus que li està donant sentit a la teva vida perquè et dóna la gana. Perquè tens desig de fer-ho. Hem de pensar que la vida no és només funció, aquest és l’abús que ens han volgut inculcar en les escoles de negocis, els “professionals”, que la política és robar-nos els uns als altres… Perdona? No! Cal reaprendre de nou la paraula ‘política’ i reinterpretar-la, i que ens hi impliquem. Perquè si no, la política es tracta d’això, de privatitzar la sanitat, que és el que ha estat fent Convergència durant 30 anys. O sigui, hi havia uns drets socials i els senyors negociadors, els senyors dels negocis, van pensar, -ostres, si la gran partida de l’economia del país és la sanitat, doncs perquè no posem unes empreses intermediàries i fem i desfem sense poder estar controlats de cap manera?- Les lleis estan fetes pel poder, pels “professionals”, pels polítics, pels entesos en economia. Si nosaltres no ens hi impliquem, qualsevol independència estarà marcada pel mateix, que no és altra cosa que el màxim benefici.

— És com allò de “tu t’ho cuines i tu t’ho menges”, els mateixos que fan les lleis són els màxims beneficiats

— Sempre penso en aquell passatge de la bíblia que explica que van crucificar a Jesús i al seu costat hi havia dos representants de la humanitat: dos lladres. L’únic que passa és que un d’ells es penedia, i l’altre no. Deia “et fots”, i a més ara faré unes lleis per quan m’agafin, com més robi millor, no aniré a la presó perquè podré gastar molts diners en un exèrcit d’advocats. Per tant, podré seguir robant i continuar portant els diners als paradisos fiscals… Què és això dels paradisos fiscals? Hem d’eradicar els paradisos fiscals. Com podem ser independents de res amb paradisos fiscals? Com volem que sigui Catalunya? Que sigui un paradís fiscal? Preguntem-nos-ho, perquè pel camí que anem…

A Siurana, o allà on estigui el que faig és parlar d’allò que és comú a tots, que és la possibilitat de ser persones, amb la peculiaritat única de cada un dels llocs del territori

— La història s’acostuma a repetir…

Aquesta és la qüestió, com quan Llull deia allò de “durant quaranta-cinc anys he intentat moure l’Església i els prínceps cristians a actuar pel bé públic […]”, i són paraules de fa 700 anys. O quan Teresa de Jesús deia que “Dios no mira tanto la grandeza de las obras como el amor con que se hacen”, t’està dient el mateix. Quan tens relació amb quelcom que li dóna sentit a la teva vida, saps perfectament que això que estàs fent ara, aquesta conversa, per a tu té un valor, un valor que no és econòmic. Això és el que jo desitjo despertar en els meus espectacles. A Siurana, o allà on estigui el que faig és parlar d’allò que és comú a tots, que és la possibilitat de ser persones, amb la peculiaritat única de cada un dels llocs del territori.

— L’any 2011 (10 agost) vas venir al Priorat, a la Cartoixa d’Escaladei. Crec que ha estat la única vegada que has actuat al Priorat. Què recordes d’aquella actuació?

— Va ser una de les actuacions més increïbles. A més jo no ho coneixia i arribar allà va ser com arribar a una terra promesa. Trobar-me aquella portalada, o el Mohamed Ayoub sortint per aquella finestra que hi havia a la dreta, cantant i fent una crida a l’oració, dintre d’una de les peces del Llibre Vermell de Montserrat, un llibre que sempre m’acompanya en totes les edicions d’aquest Camí. La gent que vaig trobar allà, el treball que es va fer d’il·luminació. També la dificultat del fet que en aquell moment hi feien moltes obres; havíem d’aconseguir col·locar el generador en un lloc que no fes soroll, donat que l’espiritualitat de l’espectacle no pot tolerar que hi hagi un soroll de motor, i tot això va dificultar molt el muntatge, però vam moure cel i terra perquè allò sortís perfecte, i va costar. I realment la gent s’hi va implicar, i va fer tot el possible perquè allò sortís bé.

— Fa no tants anys la Cartoixa d’Escaladei només era un munt de runes abandonades plenes d’esbarzers…

— La seva recuperació està sent possible gràcies a la implicació, en aquest cas no només de les persones sinó també de les institucions. En el cas de la Cartoixa hi ha hagut un feliç encontre en aquesta idea de “poeta i fangador sóc […]“, vull dir que les institucions estan al servei del poble, i el poble estima la Cartoixa. Les institucions ho han acabat valorant, tot i que la Cartoixa estava allà perduda de la mà de Déu, o millor dit, perduda de la mà de les institucions. Però finalment aquestes hi van arribar i estan fent una bona feina en la mesura que es pot, en aquest temps de crisi i de robatoris per part de polítics i famosos. Aquesta és la veritable crisi, que consti, vull dir que si tornessin els diners que han robat no hi haurien les retallades que hi ha i potser hi hauria molts més diners.

— Coneixes Siurana, on actuaràs el pròxim 18 d’agost?

— Hi he estat però fent la turista, amb una visió de gaudir de la natura i de gaudir de l’espectacle de la natura i d’aquella petjada i d’aquell miracle de lloc increïble. Va ser fa anys, i tornar-hi ara amb la mirada de poder convidar a la gent a què no només sigui una cosa maca sinó que a més sigui una cosa profunda i que la gent surti emocionada i amb Siurana al cor i que no l’oblidi mai més… De fet, una vegada hi has estat, Siurana no s’oblida, per què quan arribes allà tens un impacte; aquell precipici, aquella mirada, aquella petjada…

 

 

Be Sociable, Share!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: