LA CANÇÓ DEL PEDERASTA. La puresa de la magnòlia.

Un dia, una cançó em va enamorar. Va fer que sortís de mi i la volgués aprendre. Era una melodia tan preciosa, tan bonica i profunda… Era una cançó àrab, i aprendre la fonètica i viatjar respectuosament amb la paraula va esdevenir un esforç titànic. Quan ja la tenia, quan va ser meva, quan anava a enregistrar-la, vaig saber que el seu autor era un capellà àrab cristià pederasta. Tota jo em vaig glaçar i les afores de mi també… I ara què? Què faig? Ningú no em responia la pregunta. Tot era gel i desconcert, afirmacions categòriques com creus damunt de lloses, però la vida és canvi constant!

Foto Esther Borrego

Foto Esther Borrego

La qualitat de l’art deslligat de la qualitat humana, no m’interessa. Aquest és el camí que he entès i que m’orienta. Sé que dir això és molt delicat perquè no hi ha puresa tret del nadó o les persones especials que no tenen filtres de conveniència. La puresa és a l’horitzó convidant a la nostra possibilitat de puresa. Però, si jo ni ningú pot llençar la pedra que representi que és lliure de taca, com puc cantar cap cançó? Aquesta pregunta fa 3 anys que m’acompanya de la mà i em convida… Però, a què? Si absolutitzo el crim comès, no estic llençant la pedra? Si, condemnat per la llei, el criminal estigués pres, en tindria prou? I la víctima? I els nens? I els avis de les preferents i la gent pels passadissos dels hospitals? I aquells a qui no paguen el sou i tallen la llum a ple hivern?

Si el Boi Ruiz, si el Pujol, si la princesa, si tota aquesta gent no tingués el servei remunerat com cap altre dels grans advocats del món i el criminal tornés els diners i anés a la presó, cantaria quelcom que hagués sorgit d’un moment d’Amor seu? Cantaria aleshores la cançó del pederasta? La nostra ignorància és com la de l’infant de qui l’adult se n’aprofita? Si l’autèntica bellesa transcendeix la persona, perquè m’atura i em fa fer aquest procés? Cal que jo també prengui partit en la mesura del possible?

Potser es tracta de prendre consciència i fer procés… però, de què? Potser reconèixer que sempre tenim talents i forats negres, i que si poguéssim posar tots dos damunt la taula i exposar-los a la llum podríem relacionar-nos amb la realitat infinita i vulnerable tal com és… Potser estructuralment també caldria que les lleis estiguessin d’acord amb la realitat tal com és. Però, qui fa les lleis i les constitucions?

A banda i banda de Jesús a la creu hi havia dos lladres. Un penedit i l’altre no. Us asseguro que els que posen fronteres a les persones i no als diners, o són lladres o treballen pels lladres que no s’han penedit i creuen, veritablement, que el món ha de ser jeràrquic o no ser. Però jo, no crec que els vincles entre Persones segueixin la llei del més fort. Si la llei servís per protegir realment de l’abús, la infància -període on es gesten la majoria de pederastes i abusadors de tota mena- podria florir humanament. Però al poder li interessen els pederastes i els abusadors. Al poder li interessa la ignorància i esgotar-nos funcionalment per arribar morts en vida a casa i arrapar-nos el poc que ens queda en mans dels cacics que han de ser votats si no ho volem perdre. Pel poder, la dignitat, no és res.

Si no hagués rebut el miracle de la gratuïtat d’un gest d’amor, encara hi seria enarborant l’espasa al temple, a casa, a l’escola, per tot arreu. Però finalment i de moment, la vida ja no em va per aquí. També per tot arreu he trobat Amor desinteressat i gratuït, propiciador de la meva dignitat. Faig processos, estimo el talent per la comunicació cantada que m’ha tocat i el comparteixo per ser feliç. Estimo també la vulnerabilitat que m’ha tocat per demanar ajut allà on no arribo.

Vull una societat, que parli i actuï en relació a la vulnerabilitat de les persones i que aquelles vulnerabilitats que siguin pernicioses per la puresa, la convivència, el respecte i la igualtat de drets i oportunitats, siguin tractades i processades. Estimar és denunciar al propi fill lladre, retornar els diners del contribuent dels maleïts paradisos fiscals i estimar-lo a la presó mentre compleix condemna.

Som eterns aprenents, i si voleu una bona mestra, almenys així ho visc i crec, aquest curs aneu a Sant Benet de Montserrat a les classes de la Teresa Forcades.

Potser els botxins són víctimes encobertes d’un delicte que els precedeix i, com ningú ha reconegut el delicte, han viscut i crescut amb el referent: si ets trepitjable, se’t trepitja. Però això no és cert. Les persones essencialment som infinites. Això escapa al control del poder i, per això, ens volen fer creure que som el que no som.

Hi ha gent que no sap dir la veritat i han sistematitzat i normalitzat la mentida. Un país neoliberal on els ciutadans posin els diners per davant de les persones, mai seran Persones, mai serà país i menys independent. Posaran fronteres administratives però mentre no descobreixin detectors pels secrets de cor, si volem, sempre Tot és possible. Fins i tot desemmascarar les mentides dels de casa.

Sols reconèixer i actuar per les víctimes pot ajudar-les.

Tots els diners que, per causa de les lleis humanes en mans d’exèrcits d’advocats, banquers i polítics dels negocis, han estat extradits del país i afecten les retallades que pateixen les persones, cal retornar-los com a veritable signe i punt de partença d’una veritable independència. Cal que fem processos, que ens impliquem, que vulguem saber.

Cal que la por i la ignorància no ens separi dels altres o estem perduts en mans de pederastes.

Be Sociable, Share!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: