Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor

Fa un mes que he enregistrat un disc per acompanyar paraules com aquestes:

Cantava l’ocell en el verger de l’Amat.
Vingué l’amic i digué a l’ocell:
-Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor;
car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat.

Tinc el desig de compartir la inspiració de paraules que, com aquestes cantades al vent, parlen de l’Amat. I qui és l’Amat?, qui és l’Amic?, em preguntes.

L’amic ets tu, l’Amat és el desig de Tu, desig d’Amor i Llibertat plenes. El diàleg interpersonal constant amb allò que és més íntim que tu mateixa. Aquella misteriosa alteritat que sembla ser tu però a qui desconeixes i projectes als estels, a l’horitzó, a la poesia, en un petit gest de tendresa, en la complicitat infinita d’una mirada. Allò que, alhora que limitat i petit, és també la possibilitat infinita de mi mateixa. L’Amat ens convida constantment a ser Amor. La conversa amb Ella (sí, també Ella, és clar) ens convida a ser més enllà de la reacció, de la por, del límit des del límit. Ens convida a confiar perquè la desconfiança, l’altra alternativa, és fosca, no té vida. La Llum mostra, ensenya i ens fa conscients del risc de l’aventura de viure. Que ningú interpreti que aquest camí és simplement joiós.

Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic:
L’un està format de desigs, plaers, i meditacions;
L’altre de temor, llanguiment i de llàgrimes i plors.

Entrevista a Teresa Forcades (I): “La institució eclesial no s’ha d’anunciar a si mateixa”

IMG_9389

Cristianisme i Justícia. (Entrevista feta per Xavier Casanovas, Oscar Mateos, Santi Torres i Nani Vall-llossera). 

El Procés Constituent és un dels diversos moviments i plataformes sorgits els últims anys a Espanya, arran de l’enorme convulsió que va suposar el Moviment 15M i l’anomenada Spanish Revolution. Compta amb l’adhesió de prop de 50.000 persones i desenes d’assemblees locals i grups sectorials de treball. Entre les seves demandes hi ha l’obertura d’un procés constituent a Catalunya que culmini amb la substitució de l’actual model econòmic, institucional i polític. Potser el que causa sorpresa i trenca més estereotips és que una de les seves impulsores vesteixi l’hàbit benedictí i jaloni contínuament amb múltiples referències bíbliques i teològiques els seus mítings i conferències. És Teresa Forcades, monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, que va ser definida en un extens reportatge que li va dedicar la BBC com a intel·lectual, d’esquerres, independentista, revolucionària i anticapitalista. Teresa és també doctora en Salut Pública per la Universitat de Barcelona i en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. Inquieta i buscadora, compagina actualment la seva dedicació a la política i al Procés amb la docència a la facultat de teologia de la Universitat de Humboldt de Berlin. Va escriure per a Cristianisme i Justícia el Quadern sobre Els crims de les grans companyies farmacèutiques (n 141, 2006). A ella ens hem acostat per preguntar-li sobre el seu compromís i la seva visió del moment polític actual.

La pregunta primera és obligada. ¿Què és el que ha portat una religiosa contemplativa a comprometre políticament i a liderar un moviment de protesta i radicalitat democràtica com el Procés Constituent?

Vaig llegir els evangelis per primera vegada als 15 anys, i per aquella mateixa època un jesuïta em va deixar el meu primer llibre de teologia, Jesucristo el liberador, de Leonardo Boff. En la meva família i en el meu entorn m’havien explicat poques coses del cristianisme, no hi havia animadversió però sí l’opinió que es tractava d’una estructura caduca i sense interès. I en canvi em trobo de sobte amb una gent compromesa, no només en teoria sinó en la pràctica, amb l’atenció a les persones pobres, a les que més pateixen. L’experiència de Déu se’m presenta, llavors, no com una cosa abstracta, sinó identificada amb la relació amb les persones més vulnerables de la teva comunitat. No vol dir això que per servir l’Evangeli calgui militar en un partit, però per a mi és obvi que la dimensió política és un component essencial de com he entès l’Evangeli des del principi. Dit això, el meu actual compromís polític neix d’una proposta que em fan certes persones dels moviments socials de posar la meva credibilitat al servei d’un projecte de ruptura pacífic i democràtic. Després de discernir-ho amb la meva comunitat, en això estic.

A nivell de comunitats cristianes, religioses i d’Església institucional, la dimensió assistencial, sobretot en moments de crisi, sembla clara: ¿com recuperar/despertar aquesta dimensió més clarament política?

En les circumstàncies actuals no animaria a ningú a entrar en política si no és per promoure una ruptura. Crec que no és tan dolenta la intuïció dels cristians que prefereixen “donar un paquet d’arròs” a “embolicar-se en un partit polític”, ja que el marc actual avorta qualsevol intent de canvi, per molt bones i lloables que siguin les teves intencions. Per això, des de moviments com el Procés Constituent, impulsem un programa de ruptura: hem de desmantellar el sistema actual i organitzar-nos perquè es donin les condicions necessàries per a un exercici digne de l’acció política.

En canvi l’Església a nivell jeràrquic, i especialment en el cas espanyol, està fent política, molta política…

Però, quina política? Una política de connivència amb el poder i de protegir els interessos de la pròpia institució eclesial, una política de defensa d’interessos ideològics que al meu entendre no són evangèlics. La institució eclesial no ha de protegir-se a si mateixa, no s’ha d’anunciar a si mateixa, no ha d’autoreferenciar-se, sinó que ha d’anar sempre dinamitzada per la missió, i la missió és elkerigma: anunciar la Bona Nova als pobres.

Aquest tema de fet és central en la recent Exhortació Apostòlica Evangelium Gaudium del papa Francesc. ¿Pot aquest nou pontificat ajudar a la recuperació de la dimensió política de la fe?

En un resum que vaig fer de l’Exhortació vaig dir que aquest papa està passant del dogma alkerygma. No vol dir que s’oblidi del dogma, sinó que en comptes de pensar en formulacions de la fe que encapsulen el missatge, se centra en l’anunci de la Bona Nova. Kerygma ve de kerysso, i el trobem a Lc 4 quan a Jesús li ofereixen la lectura d’Isaïes a la sinagoga i llegeix “L’Esperit de Déu descansa sobre mi perquè he vingut a anunciar la bona nova als pobres i a proclamar als presos la llibertat”. Aquest “proclamar” és kerysso, per tant, el kerigma és el centre de l’Evangeli. El Papa no fa altra cosa que passar del dogma al kerigma i del magisteri a la mistagogia: com ajudar, com seduir, com convidar les persones a tenir els ulls oberts a la dimensió transcendent en la vida personal i comunitària.

¿Podríem parlar doncs d’una certa inevitabilitat de la dimensió política per al creient?

Sí, en aquest sentit de vinculació amb la pobresa, d’entendre que el cor mateix d’un Déu que és amor no pot ser sinó presència allà on el sofriment és màxim. Toca llavors preocupar-se i buscar com organitzar-nos col·lectivament per protegir el feble, aquesta hauria de ser la base de la llei. Jo, que tinc un rampell anarquista, preferiria que tothom fes el que volgués, Quan? Sempre!; Fins a quin límit?, Sense límits! Però la realitat és una altra, i quan impera aquesta llibertat sense llei comencen a aparèixer els abusos de poder. Intentaré explicar-ho breument…

Endavant, tenim temps…

L’ideal de la vida humana sembla ser que tots tinguem les mateixes qualitats, però aquest és precisament l’ideal capitalista: que tots tinguem el mateix, perquè si no ho tenim, no podem ser iguals. Jo entenc que aquest no és l’ideal cristià. La paràbola dels talents, que avui ens segueix desconcertant, explica que el Senyor de la vinya li dóna a un 10, a un altre 5 i al tercer li dóna 1. Comencem malament i intuïm que acabarà malament. Però el pressupòsit de la paràbola és que el fet de començar amb 10, 5 o 1 és intrínsec al pla de Déu, perquè el que significa estimar es demostra i es viu quan hi ha aquest diferencial de poder o, més ben dit, quan havent-t’hi aquest diferencial de poder, la relació no és d’abús de poder. És precisament el que Déu fa amb nosaltres: podent-te envair i trepitjar, em retiro i et deixo espai. Això és fabulós, si això no és amor, llavors què és? Aquesta és la idea dels cabalistes jueus del tsimtsum que Simone Weil i altres recullen al segle XX, l’acte de creació com un acte de retracció, com un acte de dir “perquè tu puguis ser, jo et faig lloc”. O del concepte de perijoresi cristià respecte a la Trinitat: fer espai al voltant de. Quan deixes espai al voltant d’una persona, això és estimar aquella persona, li dones aire, i si algú ho fa amb tu és perquè t’estima.

Una de les coses que preocupa molts cristians és la coherència en la mediació política. Per exemple, em puc sentir proper a alguns partits rupturistes però en canvi la seva postura davant determinades qüestions, la seva forma d’expressar-se, la violència, l’anticlericalisme, o l’aversió contra el fet religiós en la societat… paralitzen o frenen la voluntat de compromís. En resum, vull comprometre’m però no hi ha cap partit o mediació en què pugui ser coherent.

Bé, aquí entrem en el tema del realisme. O bé muntem quelcom nou en què ens sentim totalment còmodes, cosa una mica difícil, o bé apostem pel mal menor, noció que també està present en la doctrina social i el magisteri eclesial. El mal menor no com a ideal però sí com a possibilitat de sortir de la paràlisi i l’immobilisme. Això succeeix també en les parelles o en les comunitats religioses. Entrem en una comunitat i podem passar-nos anys centrats en petites discussions domèstiques en lloc d’anunciar l’Evangeli. Fins que un dia, un s’adona del manament que porta gravat a l’anell: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”, el manament de Jesús. I descobrim que aquí hem vingut a aprendre a estimar, i que això ho podem fer fins i tot en circumstàncies adverses. Hem vingut a donar testimoni de l’amor en circumstàncies reals, no en circumstàncies ideals.

Però en aquest realisme, ¿no podem acabar renunciant a massa coses?

És una cosa molt fàcil d’entendre. La meva raó opina “per poder començar necessito A, B, C, però com no els tinc, m’espero”. Així pots passar tota la teva vida. En canvi, l’Evangeli inspira alguna cosa nova: encara que no tinguis ni A ni B, ni C, pots fer-ho, fins i tot pots fer-ho des de la Creu, sense tenir res o despullat de tot. De fet els cristians diem i creiem que a la Creu Jesús va fer l’acte més important, i no tenia res.

He de córrer el risc de equivocar-me, perquè mullant-me és com m’equivoco. Encara que no tingui cap garantia, endavant! A més, què significa tenir garanties? Hem d’afrontar cada vegada més la radicalitat de la llibertat humana. Hem d’aprendre a decidir constantment, i no prenem les decisions en un món ideal sinó en el món real, on les coses possibles no són les que ens agradarien. Ets tu qui tries: implicant-te i transformant des de dins aquelles condicions, o bé esperant eternament.

Hi ha també el tema de la llibertat de consciència i opinió, sobretot quan, com tu, es pertany a una congregació religiosa.

A mi cada vegada que em pregunten sobre qualsevol tema, sigui l’avortament, la dona a l’Església, etc., he de dir el que penso, no puc dir el que no penso, és impossible. Que jo tingui la veritat, és un altre tema, i de fet no dic mai que tingui la veritat, perquè afirmar això seria ridícul. Però no pot ningú, ni l’Església ni el Procés Constituent, obligar-me a dir una cosa que no penso. Aquesta va ser la discussió amb el meu bisbe: ell em reconeixia: “Es clar, no puc fer-te dir una cosa que no pensis”. El que sí que pot l’Església és obligar-me a callar. Això no ha passat encara, però si passa ja veuré el que faig, perquè, tampoc la meva paraula és tan essencial per al món! Fer-me callar podria acceptar-ho, però fer-me dir el que no penso, de cap manera. És molt obvi però és així. Sense la integritat intel·lectual el missatge evangèlic no pot avançar, i d’això l’Església n’hauria de ser molt conscient i ser la màxima defensora d’aquesta integritat i llibertat personals.

Costa sentir parlar d’aquesta forma de la llibertat en els nostres contextos.

La llibertat personal és l’únic locus theologicus possible, sense llibertat Déu no pot crear res. I que consti que no parlo només de llibertat d’elecció, ja que això no és encara llibertat. És el tema agustinià del lliure albir: puc triar entre dreta i esquerra i per tant ja sóc lliure. No! Per ser lliure he de poder triar, és obvi, però el fet que puguis triar, això no és ja llibertat. La llibertat és que escullis bé. I què vol dir escollir bé? Escollir sense por. Tinc capacitat d’escollir, puc escollir fer-ho o no fer-ho, i no ho faig perquè tinc por. Exerceixo doncs la meva capacitat d’escollir, però no estic sent lliure. O puc escollir entre dues coses i n’escullo una per quedar bé. Estic exercint la meva capacitat d’elecció però no estic sent lliure. Només sóc lliure quan primer se’m reconeix la llibertat d’escollir bé. El Deuteronomi ho explica molt clar: pots escollir la vida o la mort; viure estimant és escollir la vida, si per contra esculls viure odiant, mors i mates. La tessitura existencial de la persona és aquesta. La llibertat és real, però tu no ets un ésser creat sense una imatge, estàs fet a imatge de Déu que és fundant. Si vas contra la bondat vas en contra teva, si vas contra la llibertat vas en contra teva, si violentes la llibertat d’un altre, mors… Només ets lliure quan actues per amor, perquè només deixes d’actuar per amor quan tens por.

I en canvi la por ens tenalla…

Un només es realitza quan actua sense por. De fet crec que tothom ha fet en algun moment experiència d’això: quan no es té por, el que fem és un acte d’amor. Només deixem de fer actes d’amor cap a qui sigui per por de quedar en ridícul, per por de perdre un privilegi, per por que ens fereixin, per por de perdre el temps, per pors grans i de vegades també per pors petites. Però l’únic motiu pel qual deixem de fer sempre i constantment actes d’amor és per por, i per tant, com poden ser lliures aquests actes? El que fem per por són sempre actes d’esclavitud: l’únic acte lliure és l’acte d’amor, que cadascú concreta a la seva manera. Quan actuem lliurement realitzem un acte d’amor, i això és precisament ser lliure.

Tornem, finalment, de nou al papa Francesc. González Faus sempre ens recomana rebaixar l’eufòria papal.

Hi estic d’acord, aquesta és també la meva opinió. Els canvis vénen de baix a dalt, i així també passarà a l’Església. Algú dirà, però… i Joan XXIII? Bé, Joan XXIII es va aliar amb una multitud que feia anys que treballava perquè hi hagués aquests canvis: la gent de la nouvelle theologie, els de la reforma litúrgica, els de la reforma bíblica… Durant tot el s. XX hi va haver teòlegs i no teòlegs, activistes d’acció catòlica, grups, moviments… que van treballar durament i a contracorrent per posar al dia unes estructures eclesials molt caduques i d’antic règim. I al final, després de tot aquest moviment de base hi va haver, és veritat, un papa que els va donar la raó. Però la força venia de sota.

¿Existeix, no obstant, aquest moviment de base en l’actualitat? Sembla més aviat que sigui el Papa qui vagi a contracorrent…

Hi ha hagut i hi ha una sèrie creixent de moviments de base que han creat les condicions perquè aquesta reforma, després d’anys d’involució des del Vaticà II, sigui possible. L’agent de canvi està en la base. No cal confiar en una reforma des de dalt. Per exemple, en el tema de les dones, que per a mi és central. Ja he sentit dir al Papa un “no” a la proposta de les dones cardenals, una decisió que pensava que sí que prendria, ja que no hi ha raons teològiques en contra, ni tampoc declaracions papals prèvies com en el cas de l’ordenació sacerdotal. Tenia sobre la seva taula una petició dels teòlegs i teòlogues europeus que jo també he signat. En el passat hi havia hagut cardenals laics, perquè el cardenalat no està unit a l’ordenació. Pensava que en aquest punt es podia obrir una possibilitat de canvi, una possibilitat d’accés a un càrrec decisori en el govern de l’Església catòlica que no estava lligat a l’ordenació.

Però potser tampoc la base està preparada per a aquests canvis?

Sí, és veritat. En la meva comunitat hi ha moltes germanes que no poden sentir parlar d’ordenació de dones. Hi ha molta inèrcia històrica, però hem d’anar fent passos per canviar aquesta sensibilitat. És el que intentem practicar també en el Procés Constituent: encara que veiem una cosa molt clara, si la base diu que no, serà que no, i i caldrà seguir treballant perquè en un futur el canvi sigui possible…

I no obstant això, alguna cosa es mou…

El llenguatge és obvi que ha canviat, veurem… També estic molt contenta amb l’enquesta sinodal sobre la família, ja que posa sobre la taula situacions que fins aquest moment els bisbes preferien negar. Ara han de saber quantes persones de la seva diòcesi tenen unions irregulars, i si hi ha fills de matrimonis homosexuals que demanen ser batejats. Un bisbe ha de saber tot això, perquè el fet de saber-ho en si mateix pot posar a alguns bisbes en contacte amb una realitat que preferien ignorar. No obstant això, insisteixo en el tema de l’eufòria… També passa a nivell polític, va passar amb Chávez: ara ja tenim el líder! Però no és en un canvi de líders on es juga el canvi profund, sinó en la reivindicació de la subjectivitat política, la subjectivitat personal, l’empoderament… Això és l’únic que a llarg termini és revolucionari. La resta és canviar una estructura per una altra, un líder per un altre, i això no ajuda en res. Hem, doncs, de vigilar amb la papolatria.

 

Entrevista a Teresa Forcades (II): «Activar la subjectivitat política»

Teresa-Forcades-Monestir-Montserrat-Bayer_EDIIMA20130107_0068_13

El poder ja no està en mans dels actors convencionals (l’estat-nació o els partits polítics) sinó que és una cosa etèria com ara “els mercats”. Encara que es poguessin generar majories socials, quin és el marge per recuperar espai polític i poder?

El poder real, certament, no està en els representants del poble però el poder tampoc és quelcom eteri. Des del moment en què el capitalisme s’ha quedat sense contrapoder a nivell global, s’han signat tres mil tres tractats internacionals, bilaterals o multilaterals afavorits per l’OMC. El capitalisme hiperregula, regula de forma severa però ho fa en funció d’uns interessos molt particulars que són contraris a l’interès general. Aquesta situació provoca que una multinacional pugui demanar a un govern democràtic quan el parlament legisla en contra dels interessos d’aquesta multinacional. Aquest és el problema principal ara. No és un problema eteri sinó de voluntat política. Sense voler fer simplificacions: tenim un elefant a l’habitació, i no volem veure l’elefant. Doncs hem encarar primer amb l’elefant, i quan ho expulsem, vigilar perquè els nous elefantitos no creixin massa. Actualment a nivell mundial s’estan aprovant uns tractats que permeten determinades corporacions tenir un pes superior que el del poder democràtic d’alguns països.

En el cas d’Europa, tens uns tractats que anul·len o limiten la capacitat decisòria dels parlaments, i a més tenim un Tractat de Lisboa que juga el paper de “constitució” sense haver estat votada per la gent, i que a la pràctica limita el que un parlament pot fer. Tenim, doncs, una subversió de la democràcia no etèria sinó fàctica, amb noms i cognoms. A mi m’agradaria poder dir-ho molt clar i explicar la necessitat d’anul·lar tots aquests tractats: no pot haver cap tractat per sobre d’una decisió democràtica, no pot haver cap tractat amb més pes que les decisions d’un parlament. Això no és cap novetat i ha estat objecte d’anàlisi polític i econòmic per economistes com Stiglitz i més nostres com Arcadi Oliveres. Però la voluntat política no existeix, perquè hi ha dependència econòmica dels agents polítics respecte aquests poders fàctics, i en això el finançament de partits té molt a veure.

Parles sovint del capitalisme com un “gegant amb peus de fang”. Quin és el significat d’aquesta metàfora?

Sí, és una metàfora treta de la Bíblia (Dan 2, 31-35). Quan ho veus des de baix, la seva altura, l’or, el seu poder… et mareges, però quan mires cap als seus peus t’adones que se sosté sobre fang. No es pot explicar aquesta situació sense parlar d’una suma d’alienació cultural i de força repressora. Al llarg de la història s’ha repetit la mateixa situació. Autors com Sèneca, Ciceró… filòsofs, pensadors, persones dotades d’una gran consistència intel·lectual van criticar les idees de la divinització de l’emperador, però la majoria de la població va acceptar passivament aquest fet que avui ens sembla absurd. A la ment humana de persones intel·ligents es donen sovint uns mecanismes que bloquegen l’acció a favor de la justícia, perquè allò que hauries de remoure exerceix sobre elles un temor reverencial. Aquest temor, avui no el tenim pels nostres polítics. ¿A qui devem doncs aquesta reverència? Crec que tal com denuncia l’anàlisi marxista de l’alienació, tenim aquesta por o aquest respecte (que Marx va anomenar ‘fetitxisme’) respecte als diners o al sistema econòmic: el sistema econòmic no es pot tocar. I qui ha dit això? Qui ha fet aquest sistema econòmic? L’hem creat nosaltres no? Ja que si ho hem fet nosaltres i ens agrada, mantinguem-lo, però si no ens agrada, és clar que hem de canviar! Sense pensar-ho dues vegades.

El filòsof de l’alliberament Enrique Dussel en la seva obra Les metàfores teològiques de Karl Marx, afirma que Marx recupera el concepte de “fetitxe” de la Bíblia, en concret dels profetes de l’Antic Testament. Un fetitxe és una cosa feta amb mans humanes (la paraula fetitxe prové de facere en llatí), alguna cosa ‘feta’ que oblidant-nos que és un producte nostre, el posem en un pedestal, li rendim adoració i li permetem que ens exigeixi sacrificis humans. No, no facis això! Si vols agenollar-te, fes-ho davant el Déu viu que et dóna vida i que no va a demanar-te mai sacrificis humans, però no davant d’un fetitxe fruit de les teves mans. Doncs aquesta crítica que és la crítica dels profetes, Marx afirma que és el que hem fet nosaltres amb els diners i el sistema econòmic capitalista. Una cosa que hem creat nosaltres ho hem posat en un pedestal, ens hem agenollat ​​i estem permetent que ens exigeixi sacrificis humans. A Espanya hem canviat de la nit al dia la Constitució sense cap tipus de referèndum per retre culte al fetitxe: hem decretat que el deute i els criteris de convergència econòmica estan per sobre de les necessitats socials. El món al revés. La bona notícia és que el sistema econòmic és “quelcom construït per mans humanes”, i per tant, si superem la dinàmica fetitxista, ens adonarem que depèn de nosaltres i no al revés; el sistema econòmic pot i s’ha de canviar quan exclou i perjudica la majoria de la població.

Per a això, insisteixes en les teves escrits en “recuperar la subjectivitat política”. En què consisteix això?

Des del principi del que coneixem com Història fins ara, tots els canvis socials que han buscat una major justícia social han estat canvis des de baix. És lògic, si tu tens un sistema de desigualtat social amb gent a sota i gent amunt, els de dalt per què han de voler canviar res? Pot ser que hi hagi casos individuals de conversió del cor, de vegades passa, persones d’un àmbit privilegiat que s’adonen que “això no va”, però per tal d’esdevenir agent polític de canvi, aquestes persones ‘de dalt’ han de sumar-se a la gent que actua des de baix. Jo més que de recuperació prefereixo parlar d’”activació”, perquè només es recupera el que prèviament s’ha perdut i la subjectivitat política no la pots perdre, és intrínseca a la persona, és el que tu ets. Tampoc ningú te l’atorga, sinó que forma part del teu ésser persona, i per a mi va lligada més que a la ciutadania al fet de “ser imatge de Déu”. Aquesta és la meva manera d’entendre-ho, però cada un pot dir-ho amb el seu llenguatge, i parlar per exemple de “dignitat personal”. Només per un mecanisme d’alienació pot quedar inactiva la meva subjectivitat política i deixo llavors de ser conscient que la tinc. D’aquí la importància d’activar aquesta subjectivitat, i això és el que es percep que està passant al nostre país: un procés d’activació de la subjectivitat política. Els poders fàctics s’estan adonant d’això i no estan trigant a respondre, mai s’estan quiets.

Però encara que efectivament, les persones s’estiguin activant, la pregunta és com canalitzar això. Hi ha un malestar, una activació, però que a causa de la crisi de mediacions com els partits polítics o els grans sindicats de vegades no té sortida i simplement es queda en això. Quins instruments tenim per donar sortida a aquesta activació del subjecte polític?

Primer cal dir que sí que hi ha partits que són canal d’aquesta activació política cap a una ruptura, a Catalunya tenim el cas de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular). També hi ha sindicats petits, i no tan petits, com és el cas del sindicat COBAS de Telefónica, que estan realitzant la seva lluita d’una forma modèlica. Hi ha moviment. És com el profeta Elies quan diu “estic sol, sóc l’únic que no he adorat als déus baal”, però quan s’activa es troba amb set mil més que s’han mantingut fidels que l’ajuden a fer la revolució (cf. 1Re 19:14 vs. 1Re 19,18). Per tant aquí ja hi ha gent que fa temps que està treballant i que està treballant bé. Per a mi la canalització l’he vist a través del Procés Constituent no només com a moviment en el qual estic compromesa sinó com un tipus de proposta que pot funcionar.

Crec que el Procés Constituent és un bon instrument que es pot generalitzar a altres contextos. És una proposta que en lloc de voler formar una macroestructura o un partit polític que es vulgui perpetuar en el poder, busca fer possible una aliança estratègica de ruptura entre moviments socials molt diversos, partits ja existents i persones i col·lectius que fins ara no s’havien sentit cridades al compromís polític. Aquesta aliança ha de ser el més àmplia possible, perquè si no és àmplia no podrà ser majoritària. En el nostre cas també ha tingut un paper fonamental la conjuntura política i el desig d’independència política per part de Catalunya. Aquest desig ens permet introduir un debat el més profund i ampli possible sobre les condicions de convivència i d’organització política.

No és per tant, extrapolable a altres llocs d’Espanya.

A la resta de l’Estat s’ha de concretar en cada lloc. Cal canalitzar un malestar existent cap a una estratègia política viable. Com? No hi ha fórmula igual per a tots, cal saber on som. Al País Basc serà diferent que a Andalusia, o a Galícia o a Madrid.

A Catalunya hem d’aprofitar aquest momentum de lluita per la independència, que d’altra banda és un momentum clàssic. Quan hi ha un increment del malestar social, llavors aquest es desvia cap a una reivindicació nacionalista. Això ha passat al llarg de la història, i el cas que tenim més recent és el de la reunificació alemanya. Cansats d’anys de règim comunista sentint parlar del “poble” sense que el poble real tingués veu ni vot, el poble de l’Alemanya de l’Est va sortir al carrer cridant “Wir sind das folk” (“nosaltres som el poble”) i no el Politburó. Davant aquesta onada de reivindicacions que tenia el potencial de crear un veritable estat social a l’Alemanya de l’Est, davant l’amenaça que això suposava per a la consciència adormida o l’alienació de la part capitalista, Helmut Kohl va ser prou hàbil per manipular aquest “Wir sind das folk” cap a ” Wir sind ein folk” (“nosaltres som unpoble”). Per tant, es va dir, que el crit de l’Alemanya de l’Est era per a la reunificació. I comença llavors el nou discurs: privatitzem-lo tot perquè el que importa és que “tornem a estar tots junts”. I aquí el preu a pagar va ser la privatització de totes les propietats públiques d’Alemanya de l’Est que després d’haver estat gestionades per un comitè central, havien començat a ser autogestionades de forma alternativa. Tot va quedar interromput per aconseguir que “per fi els alemanys poguem tornar a reunir-nos, curar les nostres ferides històriques, les nostres humiliacions seculars, etc.”.

A Catalunya pot passar una cosa així. Hi ha gent que està per la independència i per reforçar el nacionalisme deixant la qüestió social per més endavant, però en canvi nosaltres apostem per reforçar un procés constituent que treballi clarament per un nou ordenament econòmic, polític i social. No podem permetre que se separi la qüestió nacional i la qüestió social.

Entrevista a Teresa Forcades (III): “No debemos permitir que se consolide un modelo antidemocrático en Europa”

Teresa-Forcades-Iglesia-empobrecerse-enriquecerse_EDIIMA20130414_0076_4

Hablemos de Europa y de las próximas elecciones al Parlamento Europeo. ¿Europa es parte del problema o es la solución?

Europa es obvio que forma parte del problema y también debe formar parte de la solución. Forma parte del problema porque ha habido una Unión Europea que se ha construido de una forma que privilegia o potencia determinados intereses comerciales. ¿Cómo se explica que para poner un salario mínimo interprofesional a nivel europeo haga falta la unanimidad de todos los países pero en cambio para aprobar un tratado transnacional que de facto inválida las decisiones parlamentarias, sea suficiente con la acción de la Comisión? Es una Europa más comercial que social. Hay una estructuración de la toma de decisiones en Europa que sistemáticamente recorta la democracia real y la soberanía. Por tanto, no es una Europa social.

Han hecho una unión monetaria que no ha tenido en cuenta los análisis de los mejores economistas que recomendaban como mínimo un euro de dos velocidades. Estaba cantado que con una sola moneda caminábamos hacia una especie de neocolonialismo de los países del sur de Europa respecto a los del Norte. Por eso Europa es parte del problema.

Y estas medidas de austeridad, que yo llamo directamente de “criminalidad” -porque a mí la austeridad me gusta y creo que es un concepto que merece un respeto-, no lo puedo aplicar a políticas que  provocan que un 25% de los niños de Cataluña estén mal alimentados. El cambio de la Constitución española que hubo el 2011 y que permite que se pueda recortar en derechos sociales básicos, en virtud de una deuda contraída a través del rescate, es un ataque directo a la democracia y a todo lo que ésta representa. Por eso Europa es parte del problema.

¿Y también de la solución?

Sí, claro, porque si Europa no forma parte de la solución, no tenemos solución. Para mí lo bueno de la idea de Europa, es que nació como una horizontalidad que después podía ser extensible o ampliable. Pero a partir del Tratado de Lisboa, hemos construido una estructura piramidal, con un Parlamento sometido a un texto complejo y extenso que la población desconoce, no entiende y no ha votado.  Europa forma parte de la solución en tanto que es posible y deseable crear alianzas a nivel europeo para cambiar las normas de nuestra convivencia. Es preciso también a nivel europeo pensar en un modelo de ruptura pacífico y democrático. No es viable pensar en términos de continuidad con el modelo actual ni tampoco simplemente de reforma. Con la palabra anticapitalismo indicamos la necesidad y la urgencia de liberar al poder político del yugo del poder económico. Solamente así es viable la democracia.

Votando, ¿legitimamos esta situación, o el PE tiene todavía algún papel por jugar?

Es que si no votamos, ¿qué hacemos?  La estrategia dentro de la democracia para hacer una ruptura es votar una candidatura de ruptura. Hay también otros mecanismos, la celebración de un referéndum o una masiva recogida de firmas que obligase a un debate a fondo en el Parlamento. Las posibilidades imaginables son muchas.

¿Es factible una alternativa europea de izquierdas? ¿Un “proceso constituyente” a la europea?

Hay movimiento, seguro. Aquí en Barcelona por ejemplo tuvimos hace unos meses a Martin Shulz, presidente del PE, que venía casi como un bombero apagando fuegos. No dijo que era anticapitalista pero casi (ríe). Lo interpreto como un intento de evitar la verdadera alternativa. Creo que se han dado cuenta de que en la eurocámara la situación de bipartidismo puede alterarse, porque en varios países están surgiendo partidos y movimientos rupturistas. En Alemania está el partido Pirata, por ejemplo, y también en España hay alguna posibilidad de articular algo similar. Hay muchas personas que están dispuestas a votar este tipo de opciones, y que quizás no se atrevería a hacerlo en unas elecciones regionales o estatales. Quieren aprovechar las elecciones europeas para enviar un mensaje: estamos indignados y no confiamos en los partidos tradicionales.

Pero la alternativa puede venir también de la extrema derecha. Marine Lepen encabeza las encuestas en Francia, también dan un voto favorable a estos partidos en Austria, Noruega, Holanda… Parece que el euroescepticismo se está consolidando y se consolidará en las próximas elecciones.

Sí, esto es cierto. Por eso insisto tanto en que no se separe el tema nacional del tema social. Es el único antídoto frente al auge del nacionalismo de estos momentos de malestar social. El tema nacional tiene unas raíces, una emotividad y una literatura que lo pueden convertir en catalizador. Es el “nosotros”, atávico y tribal. Yo creo en esta realidad de pertenencia, es obvio que como contemplativa soy una persona de comunidad, y soy consciente de la necesidad de sentirse parte de un grupo. Creo que es un reto de las izquierdas el ser capaz de enraizar el discurso de la justicia social y los derechos individuales en comunidades que sean orgánicas, comunidades que merezcan realmente este nombre. Creo que éste es el reto para hacer frente al auge de la extrema derecha.

En ese sentido, parece que estamos en un momento crucial para que ese malestar existente en buena parte de Europa o bien se decante hacia el lado de una mayor justicia social o bien hacia el afianzamiento de las pequeñas identidades nacionales que hagan inviable el proyecto europeo.

Es cierto que se abusa de la expresión “momento històrico” o “momento crucial”, pero añadiría a estas dos posibilidades la de que se acabe por cohesionar un modelo piramidal de Europa, un modelo antidemocrático. Y digo “por cohesionar” porque afortunadamente aún no lo está, aún tiene muchas grietas. Si se da esa activación política pueden permitir penetrar en el sistema y llegar a desmontar esta estructura antidemocrática. Ciertamente no hay ninguna garantía de que la ruptura vaya hacia un proyecto de mayor justicia social, pero debemos intentarlo y trabajar por ello. Sí,  estamos en un momento crucial.

Un tema que tiene que ver con todo esto es el miedo. ¿Qué estrategias para perder el miedo en un momento como el que vivimos?

Distingo entre dos tipos de miedos. Un miedo es el de perder el sueldo que te alimenta o alimenta a tu familia. Yo a este miedo le tengo todo el respeto. No creo que se deba animar a las personas a luchar en solitario porque lo único que conseguirán es quedarse sin trabajo. Y la situación para muchas personas es realmente dramática.

El otro miedo es el miedo a que si nos organizamos colectivamente la alternativa será peor. Contra este miedo sí que debemos luchar porque es el que impide que nos movilicemos. Ante esto debemos hacer memoria histórica. Ayudar a ver qué ha pasado en otros procesos históricos de ruptura, de revolución; ver cómo esos procesos, aunque no hayan sido lineales ni fáciles, la mayoría de las veces se han traducido en avance y en mejora para el conjunto de la sociedad. Animo a todos/as los/as que nos lean a participar en un movimiento o plataforma de ruptura. O a crearlo.

Y estar informado también…

Exacto. Porque el miedo va muchas veces asociado a un vértigo del cual no se sabe la causa, y este no saber paraliza. El proceso de ir tomando conciencia es un proceso lento y no podemos pedir a las personas que lo hagan de la noche a la mañana, debemos facilitarlo, respetando al máximo los procesos y los ritmos de cada cual. Y si a pesar del esfuerzo aún seguimos golpeando el hierro de unas estructuras cada vez más duras, nos detendremos para replantear lo que haya que replantear y seguiremos. Es una lucha a largo plazo, pero para mí es una lucha con sentido en ella misma porque lo que estamos haciendo con todo el movimiento iniciado es intentar dar una respuesta digna a una situación de injusticia. ¿Cómo vivir humanamente una situación de injusticia sin plantarle cara?

Be Sociable, Share!

Deja un Comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: