Entrevista a “Time Out Barcelona”

Lídia Pujol - Mar Villarino (blog)

Ara estàs duent a terme una iniciativa curiosa: les Converses singulars a Sant Pau del Camp, un diàleg amb música i persones que tenen coses a dir. Com va sorgir la idea?
La Teresa Forcades va veure La cerimònia de la llum, al Monestir de Sant Llorenç de Morunys. Més tard, tot sopant, em va convidar a fer el concert inaugural d’un congrés de teòlogues feministes europees. Va ser un concert especial. La Teresa m’havia de traduir els comentaris previs a les cançons i ella els anava enriquint. Vaig trobar que tenia un gran talent per comunicar temes que compartíem, ella que dedica la seva vida a predicar l’amor majúscul. Vaig adonar-me que el que jo intento transmetre a través de la música, ella ho fa amb paraules. La comunicació té molts canals i la música n’és un, universal, directe a les emocions, i la paraula guia els nostres passos i la nostra responsabilitat. Volia posar-ho a l’escenari.

I com tries els teus convidats?

Són persones compromeses amb el seu talent, referents, m’enamoren i vull compartir aquesta relació d’amor amb un tercer, que és el públic. Jo ofereixo el millor que tinc, que és amorosir el discurs a través de la música. Han vingut la Mayte Martín perquè és  radicalment lliure en la manera d’entendre la música i la vida, la Itziar Gonzàlez perquè el seu discurs polític és amorós i per això ressona en tots nosaltres, i el Santiago Auserón, que és una persona d’una humilitat i saviesa indestriables, i ara portaré gent de Cafè amb Llet i de Revolta Global perquè estan a primera línia de foc en la lluita pel canvi.

Que les trobades siguin en una església no deu ser casual.

Vam començar a la Sala Muntaner, però després vaig conèixer mossèn Francesc Tort, de Sant Pau del Camp, un senyor que advoca per totes les coses que donen sentit a la vida: l’individu en relació, l’amor i la llibertat… Ell, com a responsable, comparteix el nostre patrimoni mil•lenari perquè l’omplim d’identitat present, amb generositat i obertura: aviat celebrarem La Cerimònia de la Llum al monestir romànic més antic de Barcelona. Cantarem cançons jueves, sufís, del Llibre Vermell, mentre Mohamed Ayoub, un musulmà, farà una crida al minaret… La obertura és patrimoni dels individus, no de les institucions. El control del poder, a l’església, l’Estat o la pròpia família són una mateixa cosa.

Vaig veure que vas tenir una discussió amb una persona que es queixava que s’hagués de pagar entrada per assistir a les Converses Singulars.

 Som pioners en aquest format i és normal que hi hagi gent que pensi que es tracta d’una conversa entre amics. Per això no cal pagar, però no és això. Es tracta de compartir professionalment la comunió entre paraula i música, entre criteri i misteri.

Un dia vaig anar a comprar una ratera a una ferreteria. Em van reconèixer, em van fer les festes pertinents de qui surt per la tele i alegrement em van demanar una cançó. Vaig pensar que tal com estan les coses hem de naturalitzar l’intercanvi i els vaig proposar fer una cançó a canvi de dues rateres, però sorprenentment per mi, em van dir que no, i llavors vam encetar una conversa en què es va evidenciar el desconeixement i l’engany que representa tot, fins i tot el bon criteri que tenim de nosaltres mateixos.La cultura ha de ser remunerada per dignitat i per pagar factures, i per tant és susceptible de ser moneda de canvi.

Mira, un dia la meva àvia em va preguntar: “Nena, i tu quan penses treballar?” Em va deixar blanca. Ella era una dona que s’havia passat la vida trescant de sol a sol però, nosaltres? Sabem que “no sols de pa viu l’home”, però és curiós que a aquestes alçades i tan farts de pa com hem estat costi tant d’entendre.

Tu creus que un canvi de mentalitat és possible?

Ens han educat en la competitivitat i la comparació, i hem de començar a pensar, a actuar, i a comunicar que hi ha una altra forma de relacionar-nos, i és com a peces úniques. Això és un repte de la humanitat.

Hi ha un poema de Jesús Lizano que diu: “El capitán no és el capitán, el capitán és el mar”, però per mi aquesta cita és incompleta per parlar de l’amor. El capità és el mar, però el repte és ser conscients que hem de portar el nostre vaixell cap a un horitzó comú.

Lidia Time Out

Be Sociable, Share!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: